de l'ànima

SONEN LES TROMPES 

Sonen les trompes 
de l’alfa de l’epíleg 
i jo no estic prest encara. 

Deixeu-me, si us plau, agafar 
la besllum humida de la Lluna 
el bri d’or d’un raig de Sol 
la maragda de la fulla 
el pòsit inesgotable de l’enyor. 

Retruquen les campanes que criden l’hora baixa 
i jo no estic llest encara. 

Dixeu-me, una vegada més, oir 
l’alenar del vent en la planura 
la música dels ocells en la foresta 
el soroll sord de la tronada 
el silenci dels cims i dels fondals. 


Creix la taina 
de gent desconhortada 
antífona d’udols reblida 
i jo no tinc recapte encara.

Deixeu-me, a l’últim, fruir d’un tros de pa 
libar un poc de vi 
després em rentaré les mans 
i tot al sarró m’ho ficaré 
i allà on vulgueu 
d’esquitllentes us seguiré.

SI TU NO ESTÀS

Si tu no estàs 
el cel s’enforinya i rellisquen gotes 
per les galtes de la matinada. 

Si tu no estàs 
el vol de les fulles 
s’atura, 
emmudeix la tardor, 
no crida el vent 
i un silenci esmaperdut 
m’enverina el pensament. 

Si tu no estàs 
no sent les hores fruir 
i l’espera 
em sembla una crisàlide avortada. 
Un bri de desig 
encara em resta 
i no s'atura 
per atansar-te.

QUINA DÈRIA M’ACOMPANYA! 


Temps era temps 
els jorns 
semblaven anys 
que ara 
se m’avenen dies. 

El soroll de cada gra de sorra 
ressona en esmunyir-se el temps 
i l’esdevenidor s’esvairà 
sense deixar petja. 

Escolte la tabola de les Parques 
en trontollar el fil. 
Sé que Fènix 
mai no alçarà el vol 
i Caront 
em passarà la barca. 

Si la menja de Perséfone és el meu cos… 
Presteu-me un òbol!

RETROBAMENT

Somniaven la visió
d’un moment de joia,
d’una primavera,
d’un cos formós,
i els relliscava la por 
de l’espera.


Quan els seus ulls 
per fi es fitaren 
sofriren la melangia
de la distància 
i l’alegria
de l’amic retrobat.


Les converses
no tingudes
fluïen com rius
a l’encontre 
de la font d’on ragen.
El seu cor desitjava
detenir el temps

i retenir, per un instant,
la llum del seu esguard
per sentir-se corprés
d’amagades
en la complicitat 
d’un tros de desig.

Brollaren les paraules esperades
que la derma delia atansar;
selva de sensacions
que limitava afeccions
més humanes
i embussava emocions
més arcanes…
Però l’amor els gronxava,
joiosos
fent-los sentir
que no hi havia murades,
que es poden desanar

les passes donades.


Quan lluny d’Amor, 
en la distància,
la imatge altra 
penge en sa retina
encara que el cos enyore
un pensament viu
traspassarà l’infinit:
Assaborim l’esperança
de moments intensos
que ens resten per viure
temps enfora.

DESIG 

Dos cossos abraçats 
tendrament 
en la càndida llum del desig 
senten la tendresa relliscar 
per entre els llençols 
humits d’amor 
càlids 
suaus com la pell 
que les meues mans acaronaren. 
La llum d’aquell estel 
abocat a la finestra 
il·luminà el seu semblant. 
Els seus ulls brillaren en un somni. 
La nit tingué compassió de mi 
i deixà que la meua ànima sentís la seua 
i féu al temps detenir-se… 
I enllà, en aquella selva de sensacions 
vaig pensar que em volies.

AMICS, AMANTS, AMICANTS. 

Hauríem de buscar nom per a la nostra relació. 
Encara no som res, 
només el desig de ser, 
potser només serem propòsit, 
un miratge de comunió 
un somni desvetlat. 


Serem el que serem 
i ho serem amb força. 


Posarem l’esperit de gala 
i obrirem camins desconeguts; 
qui sap si ens ofegarà el costum 
tal vegada la inèrcia, 
a moments ens sentirem decebuts 
si més no com perduts. 


Però hem de fer d’això nostre 
un moment de joia, 
un parèntesi, 
un oasi 
un espai de llibertat. 


Farem moltes coses junts 
i construirem la nostra casa. 
No tindrà parets ni sostre, 
serà a un indret del cor; 
però mai serà casa tancada 
sinó oberta a tots dos, 
de bat a bat. 
Per entrar i eixir, 
per saber que hi som, 
per voler estar 
i sentir que compartim. 
Hem de buscar 
nom per a la nostra relació: 
Potser, esperança.