De la terra

SUARA

Suara estava per coure l’olla 
la millor que cou 
la de coure. 
M’agrada adesiara 
fer una cuita 
però l’oli roent suara 
d’un esguit 
quasi m’encega 
i tinc l’ull 
que només vol cloure 
a tot coure 
de com l’aigua esguita 
l’oli adesiara. 
Encara que l’ull 
t’haja de coure…, 
cuinar i coure 
amb l’olla de coure 
farà que no es perda 
i així semblara suara 
que mai es deixara 
de fer bones cuites.

PARAULAMOT 

No us sona que paraula
és més paraula que mot?
Però mot és tan paraula
que quan és paraula
sona tan mot
com paraula.

Xé! eixa paraula se’n fuig…

Deixa-la anar
que és donada
i encara que paraula atorgada
està blasmada,
perquè la paraula dita
si no és oïda,
és paraula perduda;
tanmateix la que és meditada
no mai serà paraula espifiada
i de ben segur
haurà de caure encertada.

Ei! una paraula ha caigut…

Eixa va camí de ser malbaratada
per immadura,
també per dura,
àdhuc les paraules desvergonyides
les més atrevides
en tenen de prohibides.

N’hi ha per donar i vendre…
I de totes, quines són les vençudes?

Potser les paraules complagudes
de lloança reversibles
una mica avergonyides
i sense dubte pansides.

I si llençar n’hagueres?

Al vent les paraules fetilleres
les enganyoses
les fastigoses
les beneïdes,
les infal·libles
les duradores…

De les paraules impreses
esborrarem les mal fetes
les que per mal escrites
degraden
i són tan mal explicades
per mal parides
que es manifesten confuses.

No serem pietosos
amb les paraules eliminades
si ho van ser per inhumanes
i per irrespectuoses tatxades,
perquè per angoixoses,
són com la paraula al déu
que mai no ens hi veu.

Haurien de ser extirpades
per profundes i arrelades
les paraules patides
per incompreses
per mal sentides
per maleïdes.

No! eixes no seran retingudes,
aquestes hauran de ser
paraules oblidades.

N’hi haurà cap per romandre?

Tot just la paraula complerta
la més redona
la paraula sonora
la paraula…
mot
si no cau
en un camp de collons.
Quins melons!!

No n’hi ha cap de paraula impolida
només la de boca esporuguida.

EL MEU POBLE ESTÀ CEC

El meu poble està cec
i no veu per no dir
i no diu per no sentir
i no sent per no viure
i de no viure mor
i en morint clama
i les paraules s’esvaeixen.

El meu poble ja no té l’esperança
Vençut no respira.

El meu poble és oblit
i perquè oblida no sap
i si no sap no pot
i de no poder s’atura.

El meu poble és de pedra informe
Rodola, rellisca, trontolla…

Trac les mans de les butxaques

Trac les mans de les butxaques

reblides de pinotxa i terra blanca.

Puge al coster Benicadell

envoltat de gralles cridaneres.

Mire la Vall i sospire,

i els anhels de ma vida suren

com els paixerells que volen

de la Serra Grossa a la CovAlta.

Músiques retrobades,

remotes dolçaines i flabiols,

com veus de cadernera,

desperten ànimes perdudes

del Barranc de l’Infern.

I travessen les calices.

I brollen fortes

de les fontinyoles

amb remor de moros i cristians.

Vull jugar a raspallot i a pareteta

i córrer pels bancals de blat,

baixar a la Cova el Vall amb la pileta

i sentir que encara puc fer una malifeta.

Per mirar per sempre el blau

em faria colombaire

i cercar a cel obert

el colom lloretjat

i la seua colometa.

O millor esparver que atura,

i els valents que fan la volta a peu

per les sendes de la Vall

guaitar-los des de l’altura.

No voldria anar-me’n mai,

ni pensar a l’absència eterna.

Quan toque eixir de polleguera

agafaré un puny de terra

i amb la humida flaire de Font Freda

em beneirà una foscor de garrofera.

ADESIARA

Adesiara
cau la nou
i el seu soroll
no fa remor.
El prat brollava
de brots de faig,
els roures reien
rojos de color
i la fageda ballava
al son del vent,
vermella,
daurada,
rossa a la tardor
com un raig d’or
que es belluga content.
Els brots de faig diuen al vent
canta’ns la rondalla del nouer
i el vent replica content
al roure li la diré:
Si vols no fer
faràs desfer
no cal desfer però
si vols refer també.
Si fa no fa
el brots de faig
i els gerdoners
a les maduixes
d’ombrel·les fan

M’ABRAÇA LA FOSCOR

M’abraça la foscor
de l’esperança nua,
no em resta l’enyor,
em furten l’existència.

Han soltat la por
pels carrers,
la raó s’ensorra
sota un fullam de paraules
i ja no hi crec.
Sembla que el món s’ature,
se sent el corcoll
bramar a clams,
em cusen els llavis.

Davalle sense fi.

L’ÚLTIMA PARAULA

Cercava el darrer sospir
per guardar l’alé
en capsa de cristall,
volia mantenir
encara que fos glaçat
l’últim mot de la meua llengua.

L’únic parlant
sent un rebombori de mots
que li aclaparen l’enteniment,
brollen per eixir.
Són paraules estimades
que volen existir
la darrera vegada,
fer el postrem concepte,
anomenar l’últim color
cantar l’extrema tonada.

Obri la boca i ix el so
pensa i diu
diu i pensa
i el que pensa
i el que diu
ix de la boca i és so,
però reboten les paraules,
d’altres traspassen
s’esvaeixen,
i les paraules suspeses
no troben oïda,
només murs
ja no hi ha qui les entenga,
i abans del no-res
esclaten
i són clams saguers,
d’un pensament que mor
d’una visió encegada
d’una esperança malmesa
d’una lluita sense treva
d’un parlar que fou occit.

Quina en serà la darrera?
Totes ho volen ser.

Al caliu de la gola
lenta i humida
xisclen les cordes,
freguen l’espai
i a l’entremig
remuga la paraula.

La paraula es fa gran
s’alça i balla
es prepara
i d’un cop, el salt,
l’última paraula viu
i diu,
Mare!!!

L’última paraula s’ha esduït
ja no en restarà mai cap
i no l’hem poguda servar.

PARADOXÀLIA 

Jo conec un poble que en té dos de tot
I no és més ric per això
I triar no sap.

Tot es barreja sense harmonia
desafinen les músiques,
els ídols es barallen pels acòlits
els genolls nafrats vessen sang
uns diuen que sí i altres que no
uns són lloats i altres menyspreats…

Un dia van voler eixir
però les frontisses rovellades
els barraven el pas.

Un dia van voler pensar
però no se’ls va acudir res.

Un d’ells va voler cridar
però de la gola no va eixir un clam.

De fora del país
el vent portava
paraules d’enyor
però les oïdes restaven seques
i els mots rebotaven contra la closca.

A les muntanyes més altes
el ressò del vent arribà
i només un que hi vivia
entengué el xiuxigüeix que deia:
“heu oblidat
la paraula formosa de la Terra
sou traïdors
de l’ànima antiga de la història…”
i l’ésser que ho escoltava
arrencà a plorar.

La seua plorera
vessava la muntanya
i tot ho arrossegava,
en arribar a la planura
tot ho negà
i la força del plor
esborrà tots els ídols
netejà oïdes i goles
curà les nafres
desrovellà frontisses
i les portes s’obriren de bat a bat.

La gent que restava muda parlà
i com que ja no eren sords
sentiren la ventada i el seu clam.
Els ulls es miraven de fit a fit
i també ploraren
de saber
que havien estat morts.

I de totes les llàgrimes
va nàixer un planter
que en bosc es va convertir.

Cada vegada
que d’ençà
el vent bramula
les branques canten
les paraules dolces de la Terra
i es renova
l’ànima antiga de la història
i el poble viu per sempre
dempeus
i ja no s’acota.

Jo conec un poble sense símbols vans
els habitants somriuen i viuen
els dies de festa ixen al sol
i la música els acompanya
no adoren ídols
ni s’agenollen davant l’or
saben qui són
i no escolten falsaris.